ACTUALITAT


Jordi Colonques vaticina un futur despietat en la seua última novel·la

13 maig 2020

«La ciutat aèria» de Jordi Colonques se suma a l'oferta literària en valencià d'Edelvives. Conversem amb l'autor sobre aquesta descarnada obra on imagina una societat no tan allunyada de la nostra. 

Jordi Colonques

Jordi Colonques

L'autor valencià concep en aquesta novel·la una distopia de ciència-ficció en què un estat policial persegueix i empresona els migrants i desemparats o els condemna a treballs forçats. 

En una ciutat sense nom, superpoblada i contaminada, coexisteixen separadament tres comunitats de persones. En el subsol, els pobladors de les clavegueres, que eviten eixir a l'exterior per temor de ser capturats. En la ciutat asfixiant, els ciutadans «legals», atrafegats en els seus quefers diaris i fèrriament controlats per les autoritats. I en els terrats dels gratacels, els «falciots», xicotets nuclis de proscrits que sols descendeixen al nivell del sòl per a proveir-se d'allò que necessiten.

La ciutat aèria és el primer llibre que Jordi Colonques publica amb Edelvives i es dirigeix principalment a joves a partir de 12 anys. Està il·lustrat magistralment per Vero Navarro amb imatges que recorden els còmics futuristes. 

Biografia
Jordi Colonques (Vila-real, 1976) és doctor en biologia, escriptor, il·lustrador i músic. Ha publicat diversos contes i novel·les en valencià que es dirigeixen, en la seua majoria, al públic adult. Entre les seues novel·les destaquen Tothom sap que dos i dos fan quatre, guanyadora del Premi de Narrativa Ciutat de Vila-real 1998; Món animal, Premi de Narrativa Vila de Puçol 2010; La rebel·lió dels plasticanimals, novel·la infantil de divulgació científica; i Napalm, escrita juntament amb Joan Canela, que resultà finalista del XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 2016.


En la novel·la presentes una societat dividida en tres estrats: subsol, sòl i teulades. Què representa cadascun d'ells?
A nivell de carrer, i a la vista de tots, la vida transcorre de la manera habitual. La gent acudeix als seus centres de treball, els estudiants a les seues classes. Però en una megaciutat, tots aquells que no poden permetre's un habitatge en condicions, acaben en el subsol. És la dura realitat de molts migrants, que resten ocults sota la capa d'asfalt. De la mateixa manera que ocorre en ciutats com ara Pequín, on hi ha una comunitat d'homes i dones rata que amb els salaris de misèria que reben únicament poden permetre's xicotets habitacles en soterranis insalubres. He pres per a La ciutat aèria la imatge d'aquests shuzu que viuen amuntegats en el subsol de Pequín. 
D'altra banda, els habitants de les teulades dels gratacels representen la dissidència. També estan ocults, en aquest cas pel núvol contaminant que cobreix la ciutat. Són els que han pres el risc de lluitar per la seua dignitat i conservar la seua llibertat de moviment.

Parla'ns d’Ekon i dis-nos per què vas decidir convertir-lo en el personatge central.
Ekon és un jove migrant. Procedeix d'algun país subsaharià, encara que les històries al voltant de la seua persona es contradiuen. Pot ser que fugira de la seua casa per a evitar convertir-se en un xiquet soldat, pot ser que arribara a Europa en pastera o amagat en la càrrega d'un camió. Pot ser que –més tard– escapara d'un CIE i ara viu lliure saltant d'edifici en edifici i dormint en les teulades al costat de la resta de falciots. És un personatge interessant pel que sabem d'ell i també per tot el que oculta. I, fins i tot, a mesura que descobreix secrets de la seua vida que desconeixia, nosaltres també el comencem a conéixer millor. 

Un altre dels personatges és confident de la policia, als qui informa sobre les activitats dels falciots. És una persona mancada d'ètica i, no obstant això, no ets molt dur amb ella. Per què? 
És un personatge que actua com a catalitzador dels esdeveniments. Facilita que succeïsca l'acció. Sense ell no s'arribarien a connectar certs elements de la història. És un enllaç entre actors de tots dos bàndols. Una persona capaç de sobreviure en circumstàncies difícils perquè avalua a cada moment quines aliances li convé establir. No soc dur amb aquest personatge perquè representa com ningú el comportament natural de qualsevol persona. Té actituds contradictòries, comet errors, és algú amb clarobscurs. A més, pot ser que sàpia més del que conta.

En la novel·la planteges temes poc amables, com l'abús policial, la criminalització dels migrants o el segrest de persones no grates a les quals es destina a granges de treball. Quina és la teua intenció en exposar aquestes qüestions al públic jove?
El públic jove ja està exposat a tota aquesta realitat. Reben molta informació de diferents vies. No està de més oferir un relat alternatiu i així mostrar una altra imatge dels exclosos de la societat. 

També ets molt crític amb els mitjans de comunicació. Per què?
En la novel·la els falciots són considerats per la premsa poc menys que terroristes. Però segurament els responsabilitzen d'actes que no han comés. Els mitjans actuen al dictat dels seus amos. I aquests tenen les seues pròpies intencions. Ho plantege com una proposta: hem de llegir la informació amb actitud crítica. Els col·lectius que no tenen veu en els mitjans són més fàcilment culpabilitzables, ja que no tenen qui oferisca la seua pròpia visió dels fets.  

Malgrat que la novel·la és de tall realista, hi introdueixes un element fantàstic de la mà dels falciots. Quin és el propòsit?
He volgut escriure una història de superherois. Com sol ocórrer en aquests casos, el protagonista té un do, una habilitat sobrenatural. Ekon posseeix un vincle amb els animals que resulta, aparentment, inexplicable. 

El text presenta una societat absolutament despietada amb els desheretats. Ens encaminem cap a aquesta distopia?
Les distopies plantegen habitualment una anàlisi hiperbòlica de la pròpia realitat del moment, més que una prospecció. En el cas de La ciutat aèria em limite a agrupar en un mateix lloc i moment, circumstàncies reals i plausibles. No parle de possibilitats tecnològiques sinó de ginys actuals. Pot ser que, en benefici de la ficció, eleve el to, però certament, ja vivim en una societat com la que mostra la novel·la.

Quasi tota la teua obra està destinada a adults, excepte La rebel·lió dels plasticanimals i aquesta novel·la. Cada edat requereix un registre diferent. Quin gaudeixes més o en quin et sents més còmode?
En La rebel·lió dels plasticanimals plantege una història d'aventures fantàstica amb vocació naturalista, i ho faig amb la tècnica de la hiperficció explorativa, a la manera dels clàssics llibrejocs de la sèrie Tria la teva aventura. Quan escric novel·les per a adults el meu estil és més pròxim al realisme brut. Tendisc als ambients urbans, a la sordidesa, a l'humor negre.  

Ets biòleg i escriptor. Quant de biòleg trobem en els teus llibres? En aquesta obra, per exemple, dones algunes pinzellades sobre el comportament de les falcies. 
A banda d'una certa tirada cap a les descripcions orgàniques en totes les meues novel·les, en el cas concret de La ciutat aèria parle de les falcies pel seu paral·lelisme amb Ekon i els migrants. Aquests ocells recorren llargues distàncies, del continent africà a l’europeu, i a més fan la seua vida en l'aire, sense posar-se en el sòl en cap moment. Parle també, en les factories de producció alimentària, d'alguns insectes. Durant bona part de la meua vida anterior com a neurobiòleg, he treballat amb mosques i he dedicat tant de temps a criar-les que podria dir-se que pràcticament feia de granger. En la novel·la ho trasllade a un nivell industrial. I d'altra banda, sempre he sentit una certa admiració cap a les paneroles, que sota la lupa mostren una bellesa particular. És bastant habitual que en els meus llibres apareguen passejant-se lliurement per la ciutat, fent de les seues.

A més, eres il·lustrador. Què creus que aporten les il·lustracions a un text, en general, i les de Vero Navarro a la teua novel·la, en particular?
El valor afegit que aporten les il·lustracions la converteixen en un objecte bell. No és només que la història arribe a ser interessant sinó que a més el llibre en si ja és un element atractiu. Vero Navarro ha traslladat d'una manera preciosa els personatges i l'ambient de la novel·la. Ha aconseguit que aquesta edició de La ciutat aèria siga una peça d'art en la qual recrear-se. 

També ets músic. La música apareix ací vinculada a un dels teus personatges més purs, i la seua presència mitiga en certa manera la duresa de la història. La música ens redimeix?
En aquest cas, parlem de Bach, que és una de les obsessions de Clara, la xicoteta pianista. La música ens acompanya i potencia els sentiments. És l'element poètic. Igual que les il·lustracions, completen la història. L’ària «Les ovelles pasturen tranquil·les» de la cantata 208 és la millor banda sonora possible als moviments gràcils d’Ekon i els falciots sobre les teulades dels gratacels de la megaciutat.

No esmentes el nom de la ciutat de la teua novel·la. Podria ser qualsevol urbs d'Espanya o Europa. Tenies alguna en ment?
Podria ser-ho perfectament. He imaginat una ciutat gegantesca, de grans blocs de formigó, sobrecrescuda. Alguna cosa així com traslladar el model de les megaciutats asiàtiques al nostre entorn de l'Europa mediterrània.