És tasca dels docents no sols transmetre coneixements al seu alumnat, sinó preparar-lo per a superar amb èxit els reptes que haurà d’afrontar en el futur. Miguel Ángel Gautier comparteix amb nosaltres en aquesta entrevista la seua experiència sobre aquest tema.

Què és un alumne competencial?

Els alumnes competencials són aquells capaços d’aplicar els seus aprenentatges i coneixements als problemes que els van sorgint. Saben contextualitzar en cada moment el que necessiten per a eixir airosos en tota mena de situacions. Es pregunten el perquè de les coses i qüestionen aquells elements que no els convencen, perquè són molt crítics amb les injustícies socials i a l’aula. Són col·laboradors i cooperatius, es posen al lloc dels altres i desenvolupen aptituds que els permeten fer tasques individuals i grupals amb èxit. Són autònoms, creatius i emprenedors i participen plenament en el desenvolupament del seu propi aprenentatge. En definitiva, són alumnes que aprenen a adaptar-se a diferents tipus de situacions i saben aplicar el que coneixen a cadascuna d’aquestes. Quan no tenen solucions, són capaços d’investigar per a crear-se els aprenentatges necessaris que han d’aplicar davant del nou repte.

Per què hauríem d’enfocar-nos a generar alumnes competencials?

La societat actual és una societat canviant, en la qual la capacitat d’adaptació serà necessària per a afrontar els treballs futurs. Un alumne competent serà capaç d’aplicar i modelar els aprenentatges a les necessitats i al context. Una persona que no aplique i adapte el seu coneixement no tindrà èxit. Les solucions grupals cada vegada són més necessàries: el grup és més fort que cadascun dels individus. Hem de preparar els alumnes per a això, identificant els punts forts i les febleses de cadascun i millorant-los des del grup. Els experts asseguren que la majoria dels treballs que abordaran els nostres xiquets encara no s’han inventat. Una persona competencial s’adaptarà i traurà rendiment dels nous desafiaments que se li presenten.

Quins elements clau destacaries d’aquesta mena d’aprenentatge?

La gestió de les emocions és un aspecte que t’ajuda a conéixer-te i a saber com actuar o com no fer-ho en una situació concreta. L’aprenentatge competencial et permet aprendre dels fracassos i no acréixer-se massa amb els èxits. T’ensenya a controlar els diversos estats pels quals passes mentre crees el teu propi aprenentatge i a gestionar les diferents relacions que s’estableixen durant el procés, d’igual a igual i amb el professorat. D’altra banda, l’emprenedoria és la base per al futur. Una de les característiques més importants de l’aprenentatge competencial és que fomenta la necessitat d’emprendre i superar reptes nous.

Finalment, i no per això menys important, aquest tipus d’aprenentatge permet atendre la diversitat. Tots els xiquets participen del sistema de treball, cadascun des del seu punt de partida, i tots aporten coses importants al projecte plantejat. Les tasques han de presentar un nivell de complexitat adequat, en el qual tots tinguen possibilitat d’èxit i necessiten per a això esforçar-se, crear nous aprenentatges i aplicar-los a situacions de la vida real o al context que els envolta. a.

Com podem desenvolupar un treball competencial a la nostra aula?

De diverses formes i depenent de l’entorn. No hi ha una vareta màgica: el que em serveix amb un grup, en un altre no té èxit, o el que funciona i és enriquidor al meu centre educatiu pot ser que en el dels meus fills no valga. Així i tot, sí que ens podem marcar unes pautes de treball encaminades a aconseguir-ho i a partir d’aquestes modelar-les al nostre context, a les necessitats i característiques dels nostres xiquets.
 

• En primer lloc, emocionar els alumnes. Sense emoció no hi ha aprenentatge. Per a això, se’ls hauran de plantejar reptes pròxims i motivadors que desitgen resoldre i suposen situacions agradables per a ells. El professor ha de conéixer el seu alumnat. A vegades seran ells els que proposen les seues situacions d’aprenentatge i altres vegades ho farem els mestres. La nostra labor canvia, no serem només transmissors de coneixements, sinó que actuarem com a guies en el procés d’ensenyament/aprenentatge i haurem d’analitzar les seues inquietuds i acostar i programar els elements curriculars entorn d’aquestes.
• Generar en els alumnes la necessitat d’aprendre. Si venen a l’escola i estan cinc hores sentint-nos parlar sobre continguts que no els motiven o creuen que no els serveixen per a res, desconnecten i no mostren l’interés necessari. Ells han de ser conscients de per què han d’aprendre una cosa i de com ho poden aplicar: «He d’aprendre a multiplicar perquè necessite calcular els beneficis que obtindré amb la venda dels productes de l’hort». D’aquesta manera, la preocupació per saber-se les taules i el mecanisme de la realització de les multiplicacions canvia bastant.
• Planificar els continguts al voltant de la tasca d’aprenentatge i contextualitzar en aquesta cadascuna de les activitats i exercicis que es plantegen. L’aprenentatge competencial requereix de tota mena de processos cognitius. És necessària la realització i repetició d’exercicis, hauran de memoritzar continguts abans de poder aplicar-los, analitzaran i relacionaran aprenentatges abans de crear i avaluar el que han fet. La planificació docent de tot aquest procés es fa imprescindible.
• Usar una varietat de metodologies. Depenent de cada grup, unes seran més reeixides que unes altres. La manera d’ensenyar i d’aprendre és fonamental i haurà d’adaptar-se a cada realitat. No a tots els grups els motiva la gamificació, fins i tot hi ha alumnes que treballen de manera cooperativa molt bé amb uns companys i regular o malament amb uns altres. En alguns grups, les metodologies tradicionals serveixen per a iniciar el seu procés d’aprenentatge i aconseguir una posterior creació de materials. És clar que hi ha metodologies que són més reeixides que unes altres, però no cal tancar-se’n a cap. En la varietat estarà la riquesa i és necessari trobar la tecla millor per a cada grup.
• Mostrar els aprenentatges en els entorns més pròxims. El contagi és la millor fórmula perquè tots els docents ens apuntem al carro del treball competencial, per la qual cosa és convenient que la comunitat educativa conega tant els productes que els alumnes han elaborat, com els processos que han dut a terme per a obtenir-los.
• Avaluar el procés. És fonamental per al docent verificar que els seus alumnes aprenen i quant. I també ho és per als xiquets la coavaluació i autoavaluació dels processos. La metacognició cobra una gran importància en aquesta manera de treballar: ells comproven el que han evolucionat i aprés, però també adverteixen el que han de millorar o el que modificarien del treball que han fet. Els permetrà traure el que té de bo els errors i sobretot ser crítics i constructius, que són dos valors fonamentals en aquests temps.

Quins recursos necessitem per a oferir als nostres alumnes un aprenentatge competencial? 

Bàsicament, ganes i temps. Aquest treball requereix temps per a l’anàlisi, la planificació i la realització dels ajustos necessaris durant l’execució. Per això, és imprescindible la desburocratització. En l’actualitat, la càrrega administrativa a la qual se sotmet els docents perjudica molt qualsevol tipus de treball a l’aula.

No ho anomenaria canvi, sinó ajust. L’aprenentatge competencial requereix atendre una sèrie d’aspectes a l’aula, molts dels quals es porten treballant a les escoles des de fa temps. Cada docent haurà d’analitzar la seua pràctica amb la finalitat de veure quins aspectes cobreix ja i quins altres ha d’incloure. A partir de la imatge següent, caldria completar la nostra activitat amb el que falte. Com més elements incorporem, més competencial serà el nostre treball.

Abans de l’arribada de la COVID-19, aquests canvis s’estaven produint en tots els col·legis, sobretot en Primària, i cada vegada més en Secundària. Ara, la distància social, entesa com el treball individual, dificulta molts aspectes fonamentals del treball competencial. Hem de mantenir la distància social, però continuar col·laborant i treballant en equip. Els alumnes hauran de parlar més fort, per la mascareta i per la distància, però hauran de compartir idees i arribar a acords entre iguals.

• Posar el currículum a règim. És a dir, seleccionar els aprenentatges imprescindibles i aprendre a seqüenciar els continguts a fi d’evitar-ne la repetició constant curs rere curs. Si preguntàrem als alumnes quines diferències troben entre diferents cursos, ens dirien que tots els anys veuen el mateix, o si durant un curs s’ha aprofundit molt sobre una temàtica, els següents repetiran el que ja han aprés. És cert que hi ha continguts que s’han de treballar de manera cíclica, però en l’actualitat en són massa i repetitius. Això cal canviar-ho.
• Adequar la metodologia a les característiques i les necessitats de la classe. Cada grup és diferent. Han de prioritzar-se les metodologies actives, però no seran les úniques.
• Acceptar el nou rol del docent. Ja no som únicament transmissors de continguts. Hem de desenvolupar un perfil més flexible. En molts casos necessitarem formació per a saber adequar-nos a la diversitat que anirem trobant en una actualitat tan canviant.
• Entendre que els protagonistes de l’aprenentatge són els alumnes. No poden anar a l’escola per a veure treballar els docents durant cinc hores. Són ells els que han de treballar, i nosaltres permetre’ls fer-ho i marcar-los les pautes.
• Fomentar el treball en equip, en la mesura en què les dificultats actuals ho permeten.
• Treballar un mateix centre d’interés amb tasques multinivell per a atendre les necessitats de cadascun dels alumnes o discents.
• Emocionar l’alumnat des del primer dia.
• Crear l’aprenentatge des del seu interés i adaptat al seu context. Han de comprovar la necessitat d’aprendre.