El passat 25 de gener, els nostres seguidors d’Instagram van veure en primícia l’entrevista realitzada per Irene Rodrigo a un dels contacontes més reconeguts del nostre territori: Carles Cano. Descobreix en aquest article els punts més importants d’aquesta entrevista, no sols pel que fa a la seua faceta com a narrador d’històries, sinó també a la seua activitat com a autor de literatura infantil i juvenil i, en definitiva, com a exponent de la cultura valenciana. 

Carles, en el teu cas, com va nàixer la vocació de contacontes? És una vocació que tu tenies des que eres xicotet o va ser una cosa que va sorgir ja quan eres més major?

Jo tenia la facilitat per a contar. Vaig estar sis anys intern en un col·legi de monges a València, davant de l’IVAM, que ara és la Universitat Catòlica. Aleshores, quan als dos o tres anys podíem eixir els caps de setmana, els xiquets de la meua generació anàvem al cine els diumenges. Entraves a les 16 h, veies dues o tres pel·lícules i al dia següent, a l’hora de l’esplai, les contavem. Tot el món volia que jo les contara perquè ho feia molt bé. Però vaig començar a contar per casualitat, com m’han passat les coses més importants de la meua vida i com jo crec que li passen a tot el món les coses importants, per casualitat. [Anys després] jo havia escrit un parell de llibres, i en un col·legi del Puig volien tenir un encontre d’autor. Se’m va ocórrer preparar unes quantes coses per a treballar amb els xavals i vaig pensar que una cosa que sempre va bé és contar una història, un conte. Aleshores, me’n vaig preparar un i vaig pensar: «si veig que la cosa decau, els conte un conte i tirem avant». I aleshores vaig contar el conte, va funcionar molt bé i començaren a cridar-me de tant en tant a col·legis. [...] I a partir d’ací vaig començar, tot i que no sé quan vaig fer la primera sessió sencera. 

I supose que al llarg d’aquests anys has anat aprenent de la teua pròpia experiència i, potser també, d’altres companys. Has anat desenvolupant amb el temps la dramatització i la interpretació o has hagut d’improvisar en algun moment? Tot això s’aprén al llarg del camí?

Hi ha una part que jo crec que ve de sèrie, tens el talent o la gràcia per a contar. Però, evidentment, jo he aprés de molts altres companys. [...] Proves coses i dius: «ai, mira, això està molt bé». O no. I moltes coses te les apropies. Te les apropies aprenent d’altres companys. Sí que és veritat que jo no he fet mai un curs de contacontes. Sí que done cursos de contacontes, tot i que en la meua època això no existia. Però sí que aprens de veure altra gent: d’alguna manera tu vas triant aquelles coses que t’agraden i també les adaptes a la teua manera de contar i a la teua idiosincràsia. Hi ha coses que m’agraden d’altres contacontes però que jo soc incapaç de fer o no em veig fent-les, no pertanyen al meu tarannà.

És possible també que en alguns espectacles el públic t’haja donat idees? 

Tu t’adones a voltes que la gent s’ha quedat gelada, i que aquell conte que pareixia que estava tan bé necessita un final més potent. I aleshores aprens. Ara bé, un conte no el contes mai igual, i especialment quan comences a contar-lo. I quan el contes vint, trenta, quaranta vegades, el conte inicial que tu contaves no es pareix, ha crescut moltíssim i ha passat per dintre dels teus budells; i de sobte hi has incorporat una cançó o hi has incorporat un altre personatge o has fet que el final siga molt més potent, o una part que era molt més descriptiva te la botes perquè realment no aporta res al desenvolupament del conte, al suspens, a la intriga... És a dir, canvien molt. També depén del públic que tingues: no és el mateix contar per a un públic adult que per a un públic de totes les edats, un públic familiar, o per a nanos de tres o quatre anys. El narrador el que fa és adaptar-se al públic que té, a les històries que coneix i, sobretot, les disfruta i les fa seues.

Creus que la figura del contacontes està suficientment reconeguda? Teniu els contacontes la presència necessària en el món cultural o encara falta visibilitzar més aquesta figura i fer-la més present?

Jo crec que sí, que fa falta. El nostre és un art escènic d’alguna manera també, i jo pense que igual que hi ha premis de circ, de teatre, i de no sé què, no sé per què dintre de les arts escèniques no hi ha un premi de narradors orals. I és important: contar és regalar les paraules i és molt important en les primeres edats que els nanos escolten contes de son pare, de sa mare i de les seues mestres. Això és fonamental. I que gaudisquen també de la paraula d’un professional i que ha cuidat les seues històries, que les ha fetes seues i que les transmet amb aquella tendresa i aquell amor que ha posat en el seu ofici. [...] D’altra banda, hi ha gent que té molt poc de respecte per l’ofici, perquè pensa que això ho pot fer qualsevol. I en absolut. Contar és un art i com tot art necessita de talent i de treball.

És com el que passa sovint amb la literatura infantil i juvenil, que com que és per a xiquets i per a joves, és de segona categoria. Potser la creença negativa cap a la figura del contaconte també vinga un poc d’ací, quan de fet és errònia en tots els aspectes.

Clar, passa el mateix. En la literatura infantil hi ha coses meravelloses, increïbles, absolutament fantàstiques que algú ha sabut contar en vint pàgines. [...] Ser capaç de condensar, de fer una cosa interessant en quinze, vint o cinquanta pàgines no és gens fàcil, i ser capaç de contar una bona història, una història interessant, potent, que enganxe, que et faça pensar... no està a l’abast de qualsevol. 

El que també passa ara en els contacontes és la «infantilització» del públic, és a dir, que encara que tu poses que la narració serà a partir de quatre o cinc anys, perquè necessites xiquets amb un cert nivell de llenguatge que puguen escoltar-te, comprendre i seguir un poc la història, els pares porten els nanos de dos i de tres anys. I aquest xiquet el que necessita és que tu li cantes i li descobrisques l’amor pels llibres cada nit, però no que el portes a un contacontes tan menut. El que mola, que és tenir nanos de set, huit, nou anys, amb qui ja pots fer ironia, sarcasme, dobles sentits i coses així.

Abans d’acomiadar-nos, m’agradaria saber, encara que sé que és una pregunta molt complicada, si tens algun conte que t’agrada especialment contar; és a dir, aquell conte que si te’l demanen dius «ai, quin plaer», i mai et canses de contar.

Sí, clar, depén del públic. A mi m’agrada molt contar, per exemple, el conte de Marieta, del qual he fet una versió molt divertida. I m’agrada molt contar el de La poma i l’estrella, perquè té un gir final molt sorprenent i la gent és queda bocabadada, i molts altres. Depén també del lloc. O el primer que contava, que era el de La rana Juana, que és un conte rimat i encadenat molt divertit. A vore si tenim l’oportunitat d’escoltar-los, perquè clar, en aquesta situació de pandèmia, de confinament, de semiconfinament... En YouTube els tinc penjats. Només has de buscar «Carles Cano, YouTube, contes» i n’hi ha un grapat dels que vaig gravar durant el confinament. Vaig gravar-ne més de cinquanta...

T’has digitalitzat, perfecte. Clar, és que és el que cal fer, perquè ara mateix totes les cites presencials han caigut o cauran, o no se’n sap. No sé si tens alguna funció pròximament que ens pugues dir per a anar a veure’t...

El dia del meu aniversari, que és el 7 de març, tinc una actuació en la Beneficència, a les 11 h o 11.30 h. Sí que en tinc alguna ací, on line. 

Doncs et seguirem, ja siga presencialment o on line, però anirem darrere de tu per a escoltar els teus contes. Ha sigut tot un plaer parlar amb tu.

Gràcies a vosaltres. [...] I a les mestres que estan escoltant-nos, que conten, que conten als alumnes contes perquè és superimportant. Un mestre que conta crea una relació amb els seus alumnes que no la crea cap altra cosa, desenvolupa la imaginació, prepara per a escoltar i fa créixer... Els contes parlen de la vida i de la veritat. Els contes no són reals però parlen de la veritat.